A GABRIELA MISTRAL




                      

                         Cuando yo era niño,
lo fui— de eso hace ya muchos años.
Me habría gustado descubrir tu tierra
guiado por tu mano.

Subir hasta la cima del Osorno,
sentir el frio de sus nieves,
contemplar su pureza.
De regreso, a través de la Puna
siguiendo el Camino del Inca,
beber el agua de las innumerables
fuentes, que descienden cantarinas
hasta lo más profundo de
sus valles. Atisbar a lo lejos
la esbeltez de las llamas
cruzando el altiplano.

Mientras, el Cóndor —guía de
nuestro viaje— cruzaría el cielo en
majestuoso vuelo.

                       Te pediría que me acompañaras
al salar de Atacama, allí, nos
extasiaríamos contemplando la
belleza de su inmenso paisaje,
sentiría mi propia pequeñez.

                       Celebrar vuestras fiestas,
                       con niños que se expresan en una
                       lengua extraña, desconocida para mí,
                       tu, al oído, me susurrarías que hablan
                       quechua. Compartir sus juegos,
romper la piñata, al son de la
música, cantar las mismas
canciones.

Saborear el pan recién horneado,
tierno y cálido como abrazo materno.



Pep López Badenas
Noviembre, 2011



POEMA AL VENT




El grumet
a proa del vaixell,
cabells esbarriats per la brisa.
L’avidesa de llurs ulls
traspassa el futur.


A popa, un vell llop de mar,
pell colrada pels vens de tots els mars.
L’esguard perdut
en l’estol de la nau on
s’hi perden els records.




Pep López Badenas
juliol, 2011


CEPS I SARMENTS








Al vell mig d’una terra eixuta, agre,
conreada amb abundoses suors,
música de renecs, i brogit de motors,
emergeixen amb ràbia formes
obscures, turmentades urpes amb
voluntat d’esgarrapar aquell cel que
les contempla impassible, indiferent,
amb l’esguard del senyor que mira
al servent sense veure’l.

Malgrat tot, aquella munió de
sarmentoses i ombrívoles xarpes,
lliuraran generoses el fruit a l’ésser
que tant se’ls assembla, de rostre colrat
i membres castigats i maltractats
per la mateixa força, insensible i
implacable què, poc a poc els ha
anat cisellat fins a donar-los
el mateix aspecte.

Arribat el temps que el sol té mandra
de llevar-se i pressa per ajocar-se,
quan les hores de foscor semblen
no tenir fi, altra volta, se’ls despulla dels
                                 inútils sarments i, aquelles quimèriques
i turmentades garres, amb un xic més
d’alçària i ràbia acumulada, tornaran
inútilment a voler esgarrapar aquell
cel del tot inabastable i absolutament
inaccessible.


Pep López Badenas
agost, 2008 

 

GUSPIRES





Som això, insignificants i petites
guspires. Què us pensàveu!
Un breu espai de temps
per fer una mica de llum, potser,
fins i tot, un xic d’escalfor.
Tampoc no massa! N’hi ha que
deixen un lleu rastre, discret...
Pocs el perceben, i, menys
encara, ho recorden
la memòria sol ser fràgil—
com la llum, i l’escalfor de les
guspires...

Tot seguit retornem al lloc
d’on, tal vegada, mai
hauríem d’haver sortit.
I, del qual,
mai més en sortirem.





Pep López Badenas
desembre, 2007


PRIMER ACTE



Vas arribar, no van demanar-te permís.
Insignificant, petit, indefens.

El teu primer acte
va estar un plor de ràbia,
d’impotència.

Sabies on venies.



Pep López Badenas
juny, 2008



Rainer Maria Rilke: ELS SONETS A ORFEU



RAINER MARIA RILKE
ELS SONETS A ORFEU
VERSIÓ CATALANA D’ALFRED BADIA

Rainer Maria Rilke neix a Praga el 1875 i mor a Val-Mont, Vaud (Suïssa) el 1926. Estudia a les acadèmies militars de Pölten i Weisskirchen, però aviat abandona aquesta carrera i segueix cursos de literatura i filosofia a les universitats de Praga, Munic i Berlín. Home de vida errant, recorre Europa d’un cap a l’altre: Àustria, Alemanya, Rússia (amb Lou Andreas-Salomé), França, Bèlgica, Suïssa, Itàlia, Espanya, etc. Fa llargues estades a París, on durant un temps és secretari de Rodin.
Establert a Suïssa, escriu les obres més importants: Die Sonette an Orpheus i Duinesser Elegien, començades a Duino el 1912 i acabades al castell de Muzot el 1922. En aquest darrer lloc li arriba la notícia de la mort de Vera Ouckama Knoop, una noia dansarina, gairebé un infant, que ell admira molt. Amb mots del pròleg “de cop i volta la inspiració esclata i comença a escriure torrencialment. Però no son pas les elegies, sinó uns poemes a la memòria de la dansarina desapareguda, allò que escriu. És la primera part d’Els Sonets a Orfeu, que li és ‘oferta’ en pocs dies, entre el 2 i el 5 de febrer. Aleshores, en cinc dies més, del 7 a l’11 del mateix mes, acaba a raig les elegies que tenia pendents des de feia deu anys. Vuit dies més tard rectifica algun dels poemes anteriors, tot seguit escriu els vint-i-nou sonets de la segona part, què, igual que els vint-i-sis primers, Rilke enuncia com a ‘involuntaris’ i ‘completament eixits d’un dictat interior’. Les elegies de Duino i Els Sonets a Orfeu sorgeixen, doncs, d’una mateixa alenada poètica, d’un mateix moment de gràcia i, tal com el poeta mateix declara, es presten un ajut constant”.

Alfred Badia i Gabarró neix a Barcelona el 1912. Estudia filosofia i lletres a Universitat de Barcelona. Publica un assaig sobre filosofia catalana a l’obra col·lectiva Un segle de vida catalana (B.:alcides, 1960). És conegut com a dramaturg amb Calpúrnia, “Premi Joan Santamaria 1961” (B.: Quaderns de Teatre de l’A.D.B, 1962), amb El penúltim silenci “Premi Ignasi Iglésias 1962” (Santiago de Xile) i Una croada (B.: Edicions 62, 1971); com a poeta amb Urgències, Amadeu Oller, 1968; Atzucat, “Premis Recull 1970” de Blanes, Arimany 1970.
Col·laborador d’Ariel, Serra d’Or i, d’altres papers, s’ha dedicat a l’ensenyament i a la traducció.


I

Llavors s’aixecà un arbre. Veu divina
d’Orfeu! Oh cant! Pura elevació!
I tot callà. Però endins germina
un nou començ, una mutació.

Surten ocells i feres del silenci
del bosc alliberat; fora el catau
els esdevé de retrobar la pau.
No que la por o l’astúcia els agenci

la mansesa, sinó el teu cant clement.
El bramular, el piulet, l’udol de brega
se’ls fa petit al cor; si era vana,

per acollir el teu cant, una cabana
d’obscuríssims anhels, que s’esbaldrega,
tu un temple els has creat a l’oïment.




V

No erigiu cap estela. Que la rosa
floreixi, pura glòria, cada any.
Car Orfeu és. Ell es metamorfosa
en ambdós regnes. No ens val cap afany

per cercar-li més noms. Ell, onsevulla,
polsa la lira i és ben existent.
¿No és molt que ens duri més que aquell moment
en que la rosa fugaçment s’esfulla?

No ho enteneu? Orfeu ha de partir,
bé que en anar-se’n el dolor l’emmena.
Quan els seus mots encara són ací,

ell és allà. I qui l’hi seguiria?
Sonant, la lira els dits no li encadena,
i torna als morts, orbat de rebel·lia.


                      
                        XI

Mira l’alt cel. ¿Hi veus com espurneja
la constel·lació del “cavallet”?
Com un orgull terral ens senyoreja.
És el cel, i l’emmena un rar genet.

No és així, doncs, la natura de l’ésser?
Adés trota o va al pas, avall, amunt.
Mansueta s’atarda, ardent s’apressa.
Tanmateix, l’esperó fa de dos, un.

Però, de cert, sou dos que ara us uniu,
o potser feu camí, desacoblats?
L’un menja a taula, l’altre en el pastiu.

Doncs també al cel la constel·lació
ens menteix la unitat. Però encisats,
hi creurem un moment. Fa serenor. 

 

XXI

Canta als jardins, cor meu, que no has vist mai. Jardins
inabastables, fosos en cristalls clars.
Canta l’aigua i les roses d’Ispahan i de Xiraz.
Lloa’n la joia única, celebra’ls, cor en dins.

Digues, feliç: “Jo sempre els he gaudits.
Pensen en mi, fruites i flors de llum.
Jo soc l’amic d’aquests jardins florits.
Jo en conec l’aire, els rostres, el perfum.”

El cor que tria l’ésser, i el proclama,
salta totes les tanques, triomfal.
Fill de seda, ja és part de la trama.

Tant se val si el dolor mai el fereix
en atziacs moments. Només li cal
sentir que el gloriós tapís sencer existeix.



XXV

No sents la fresa dels primers rasclets?
De nou la feina del pagès. Comença
bon punt la primavera esquinça els freds
de l’hivern que se’n va. Amb quina intensa

sabor de vida apunta aquest segur
retorn! Era una cosa prou sabuda,
i ara, novella, s’ha emparat de tu.
Tal com et pren, mai no l’has coneguda.

Mira, fins el fullam de l’alzinar
fermenta com un cup. Es troba ja,
en el futur? Els aires, de sobtada

es fan senyals. Negregen els pallers,
i encara més els munts de l’establada.
L’hora que passa ja no envelleix més.




    XXIX

Vulgues sentir, ho amic dels llunyedars,
que el teu alè l’espai engeganteix.
A l’ombriu ressonant dels campanars
dringa-hi sonor. A tot el que es nodreix

de tu, aquesta menja el farà fort.
Transforma’t i retorna, sense fi.
Quin gran dolor t’ha lacerat el cor?
Si el bevent amargueja, fes-te vi.

Sigues endins d’aquesta nit brugent
un conjur màgic en l’encreuament
dels teus sentits, que a un bell acord els crida.

I si allò que és terrestre mai t’oblida,
digues, segur, a la terra: jo flueixo!
I a l’aigua furient, clama: existeixo!




Escrits com a monument funerari
per a
Vera Ouckama Knoop
Château de Muzot,

febrer de 1922




EL TEU SILENCI

 
Imatge: Aurora Gassó

 

Imatges imprecises atrapades a la memòria.
El teu esguard reflecteix la tristor acumulada
de tota una vida, intensa, dura, marcada pel
dolor i el teu silenci.

Pàgines amargues que sols tu coneixies.
Ningú va tenir-hi accés. Sols el teu silenci,
fidel company. Unes restes anònimes reposen
oblidades. De ben segur ningú les visita,
ni els hi porta flors.

Vas parir i alletar dos fills què, delerosos
buidaven el teu pit; estimaves i tenies cura
d’un tercer que no havia sortit del teu ventre.
Amb el teu silenci esguardaves el futur.
Mirar enrere no tenia sentit.

El temps no té aturador, aquells infants
van créixer i feren el seu camí.
El teu company, seguint les lleis de la
natura et deixà. Vas quedar-te sola
amb el teu silenci –sempre ho havies estat.

Sense molestar. Sense retrets. A qui... Per què?
Tu, també vas marxar, sola, amb
el teu silenci...



Pep López Badenas
juliol, 2010


ESPART I OLIVERARS


Al pare, “el tio José”, fill de Larva (Jaén)



Empolsinats camins menen vers un mar
d’oliverars aclaparats sota un sol implacable.
Agres i pedregosos turons poblats de
matolls d’espart, farigola i ginesteres;
refugi d’escurçons i llangardaixos.

Sota la freda claror d’una lluna d’acer,
el sagal d’onze anys -no pas més- després
d’una dura jornada seguint el solc de la
rella, la cal·ligrafia que resta dibuixada
damunt la pàgina de l’extensa i àrida
planura -la seva aula-, retorna a la llar
conduint una parella de mules tant
esllomades com ell, seguit de prop
pel seu fidel ca, mestre alçant perdius
o encalçant conills i llebres, que
donaran sabor i un color diferent a
les insípides menges.

El monòton soroll de les peülles i el cant
d’un mussol solitari posen música a
la tonadilla, que conta uns amors prohibits,
resolts amb la lluentor de les navalles. Unes
migas l’esperen al redós del foc.
A la paret hi pengen uns rosaris.

Pep López Badenas
maig, 2010

VIATGE AL NO RES



Camins esborrats, sense
horitzó, no menen en lloc,
paisatge fos, vuit.
Lluna d’acer,
freda, mancada de claror.
Dia i nit han deixat d’existir
immergits en profunda grisor.

Nord, sud, qualsevol punt
de la brúixola resta perdut
en un espai silent, infinit.

Rostres desdibuixats, anònims
éssers mancats d’ombra flotant
en un magma sense principi
ni fi.

L’ ens,
indiferent, insensible,
condueix aquells espectres orbs,
absents, en un
viatge al no res.





Pep López Badenas
maig, 2013



LA TRAVESSA



La travessa
ha estat llarga, dura,
paisatges erms, agres,
pedregosos esculls,
deserts àrids, solitaris.

He caminat perdut,
mancat d’objectiu,
cap motivació.

Res
m’esperonava a seguir.

A la llunyania,
al fons de l’horitzó,
una guspira de llum.

Calia fer l’esforç
d’abastar-la.




Pep López Badenas
maig, 2013


LA BUIDOR DEL SILENCI



cases buides
homes sense ombra
carrers deserts
crits de silenci
finestres i portes segellades
autobusos aturats
claror difusa
arbres nus
estacions sense trens
fonts eixutes
camins que no menen en lloc
televisors sense imatges
ombres fugisseres
solitud del malalt
gossos udolant a la foscor



Pep López Badenas
setembre, 2013


Mordecai Ritchler: EL CAS D'EN BARNEY PANOFSKY




Mordecai Richler
Montreal, 1931 - 2001

Considerat com un del escriptors més brillats de la literatura contemporània canadenca. En la seva prolífica carrera va alternar narrativa i articulisme. Controvertit i satíric, va ser autor de novel·les, llibres d’assaig i literatura infantil, i nombrosos guions cinematogràfics.
El cas d’en Barney Panofsky
1997
Traducció de l’anglès de Xavier Pàmies
Guardonada amb el premi Giller
Publicat per
QUADERNS CREMA

El llibre està escrit en primera persona del protagonista de la història —no de l’autor—, tot i què, com tots els bons llibres té trets biogràfics de Richler.

El protagonista, ha decidit escriure la seva autobiografia mogut per dues raons. La primera: conscient que comença a patir símptomes d’Alzheimer, vol deixar escrites les seves memòries, no sap ben bé per a qui, ni per què. El segon motiu es: desemmascarar un antic company què, des de fa anys acusa al protagonista d’un acte què no havia comés, i que fins al final de l’obra no coneixerem el desenllaç.

Com he dit al principi, la narració atrapa al lector des del principi. Un llibre amè que explica molts fets de la vida americana i, dels americans que els anys cinquanta van viure entre París i Nova York. El llibre estaria entre el gènere autobiogràfic i, la novel·la negra. 



 

Apel·les Mestres: POEMES DE TERRA


Podeu veure la biografia de l'autor clicant aquí.


LA RAÓ DELS SENSE COR
     I
    
Lo que era un poble feliç
que, en la pau, un paradís
s'havia fet de la terra,
aterrat jau d'improvís.
-¡Ah, és la guerra!... ¡Ha d'esser aixís!...
     ¡És la guerra!
Lo que era una gran ciutat
forjant sa prosperitat
i escampant-la per la terra,
ara és runa i soledat...
-¡Ah, és la guerra!... ¡És descomptat!...
     ¡És la guerra!
Lo que era un bell monument,
admiració de la gent,
enderrocat caigué en terra:
¡vergonya del temps present!
-¡Ah, és la guerra!... ¡ÉS consegüent!...
     ¡És la guerra!
Lo que eren camps conreats
on se gronxaven els blats
cantant l'himne de la terra,
ara són erms desolats...
-¡Ah, és la guerra!... ¡Són soldats!...
     ¡És la guerra!
Lo que era un estol humà
de jovent robust i sa,
ara és carn podrint-se en terra.
¡Quanta sang vessada en va!
-¡Ah, és la guerra!... ¡Així se fa!...
     ¡És la guerra!
     II
Lo que era un imperi fort
que insultava a dret i a tort
tots els pobles de la terra,
ara tufeja a llop mort.
Doncs, si això és la guerra, ¡fort!
     ¡Vinga guerra!




CANTS ÍNTIMS

Eren savis tots ells -a quin més savi,
     més fred i sentenciós-,
i apel.lant convençuts al testimoni
     d'Hanemann o Charcot,
m'auscultaven entranya per entranya
     i em receptaven molt.
I mai per mai vaig atrevir-me a dir-los:
     "No trastoquem autors!
Consulti's Heine, interrogueu Petrarca,
     i ells vos diran que el cor
no es cura amb bromhidrats ni amb la morfina,
     que es cura amb un petó". 



    
LA DONA D’AIGUA

     A la vora de l’estany
          de la muntanya
va filant son fus d’argent
          la dona d’aigua.
     La filosa, la té al cel,
          i el fil no manca,
que per fil enfusa el raig
          de lluna clara.
     La lluna clara entretant
          se guaita en l’aigua
que emmiralla complaent
          sa cara pàl·lida.
     Va cantant el rossinyol
          cançons galanes,
les granotes a compàs
          fan la tornada,
     i l’aloja va filant
          son fil de plata
per teixir-se un vel d’estiu
          per tantes ànimes.
     Com la lluna no en sap res,
          somriu mirant-se,
però van minvant sos raigs
          cada vesprada.
     Quan els hi ha robats ja tots
          la dona d’aigua,
la lluna d’estel a estel
          més raigs demana.