EL TEMPS NO S'ATURA









El temps no s’atura.
Naixem un dia qualsevol.
El temps no s’atura.
Una aula llòbrega, fosca, l’escola.
El temps no s’atura.
Batec del cor, l’amor, el primer petó.
El temps no s’atura.
Un plor desconsolat, el primer fill.
El temps no s’atura.
Pobles sotmesos, guerres.
El temps no s’atura.
Una espiral, una repetició infinita.
El temps no s’atura.
Marxem, un dia qualsevol.
El temps, el temps,
                             no s’atura. 




Pep López Badenas
gener, 2017

SOLITUD







Solitud, esguard
                  perdut a l’horitzó,
edat indefinida,
                    rostre desdibuixat,
massa gran
               per treballar,
massa vella
             per satisfer les apetències de la luxúria.  

Família destrossada, perduda,
com el país,
convertit en un munt de runes.
Els fills,
desapareguts o morts.
Causa? La guerra.
Algun, fugint mar enllà
un número més  
a les llistes de qualsevol camp
de presoners – refugiats – presoners.
Tal vegada
reposa a les profunditats de la mediterrània.

    La dona,
              amb la seva
                        Solitud
                   segueix interrogant l’horitzó.  



Pep López Badenas
març, 2017