FINESTRES





poema que ningú va poder escoltar




Finestres, donen pas a la llum.
La claror ha foragitat la foscor.
Ha fugit la tenebra, la ignorància.
Transparència, no hi han obstacles
per poder albirar el món exterior,
el mateix món ens veu també a nosaltres,
a la nostra obra què, resplendent
es projecta lluny travessant les
                  FINESTRES





Pep López Badenas
maig, 2017




JULIOL







Llum, abundància, camps segats, nits càlides,
musica de festa major a les viles.
El cava espurnejant a les copes.
Alegria en els rostres.  
De tant en tant, una forta tempesta enterboleix el cel,
els torrents amb fort brogit llisquen
muntanya avall. Boscos, arbres ufanosos
d’un verd intens. Estanys empresonats a les valls
d’un profund verd-blau reflecteixen els cims llunyans.
                                          
Crits d’enjogassada mainada xipollegen ran de mar,
construint castells de sorra que amaguen
terribles dracs;  cossos luxuriosos estesos damunt l’arena
deixant-se acaronar pel sol, o nedant indolents
en les tranquil·les i acollidores aigües.
Blanques i esveltes veles d’uns vaixells
salpiquen el blau intens d’aquell mar tranquil
que s’emmiralla en el cel blau, pur i transparent de juliol.

La lluna il·lumina les càlides i curtes nits,
esmunyint-se per les finestres de les cambres,
volent fer-nos companyia. Testimoni mut
de tantes nits d’amor, de tendres carícies.
Una lluna què, quasi no té temps d’amagar-se.

El juliol no trigarà a deixar-nos.
Llunyanes imatges, records perduts, oblidats
a la memòria,  que suren de cop
                      per situar-nos on som.  



Pep López Badenas
Juliol, 2017



UNS DESCONEGUTS






Ens hem vist una estona. Molt poc.
Hem sopat junts.
Converses curtes, interrompudes
per les constants consultes al mòbil.
Aquesta andròmina que avui dia
forma part i condiciona la nostra vida.
Gairebé feia un any que no ens havíem vist.
Els dos som més grans,
tu, el proppassat gener en vas fer cinquanta-dos,
jo, pel maig en compliré setanta-vuit.
Enrere hem deixat un any
i, un munt de paraules
perdudes en el silenci.
Els darrers anys, entre nosaltres,
són mancats d’experiències,
de relacions. Un gran vuit
omple aquest espai de temps.
                Som uns desconeguts.



Pep López Badenas
febrer, 2017 


PRIMAVERA






Sitges, matí resplendent.
La noia, fugida d’una pintura
de Botticelli, resta emmarcada per un cel
blau, puríssim, què s’estén enllà
en la llunyania de l’horitzó,
fonent-se en candorosa besada
amb el profund blau del mar
què, deixa sentir el rítmic so
de les onades estavellades en el roquissar.

Ella, resta silenciosa, l’esguard perdut
                                       en la llunyania.
Endinsada en els seus pensaments.
La esvelta figura
de moviments elàstics, harmoniosos,
sembla no gosar trepitjar el terra.
El so de la seva veu, ressona talment
com una acaronant i tendra melodia.

Criatura vinguda de l’Olimp
en aquell matí paradisíac, lluminós.  
El cel i el mar malden per acaronar
l’ésser enviat pels Déus
convertit en formosa
                          Primavera.



Pep López Badenas
Sitges,
març del 2017