NADALA





El mar que banya les nostres platges
ha perdut el color blau. El veig tèrbol
—potser, m’ho sembla—, me’l torno
a guaitar: no el veig blau, te un color
sinistre, de mort. Els informatius
de tots els medis no paren de emetre
 dia a dia, notícies esfereïdores.
Aquella mar plena de vida
s’ha convertit en un immens
i profund cementiri de persones
innocents què, intentaven creuar-lo
per aconseguir una vida millor
en aquest altre costat. Nosaltres,
tot celebrant el Nadal amb festes
i cerimònies cristianes esguardem
impassibles la tragèdia, o bé,
senzillament, els hi donem l’esquena
tot dient: Bon Nadal i Feliç Any Nou!





Pep López Badenas
desembre, 2016


EL TEMPS NO TÉ ATURADOR








El temps no té aturador,
el calendari impassible despenja dies,
mesos, anys; les estacions se succeeixen,
nosaltres envellim. Una llista
de nouvinguts ens empeny;
records  d’éssers estimats
que ens han deixat ens situa en un present
fugisser  —el nostre— amb un trajecte
indeterminat i un final cert.




Pep López Badenas
desembre, 2016



LEONARD COHEN






Escolto les teves cançons,
llegeixo les lletres. Em costa
entendre-les —la teva llengua no era la meva.
Tot i així, m’agrada sentir la teva veu, fonda,
com un so que arriba de la llunyania
de les teves vivències. Que van ser-ne moltes.
Ara, no podem fer altre cosa què,
escoltar una i altre vegada la teva veu,
greu, explicant la història de Suzanne,
el teu crit a la Democracy,
l’aventura al Chelsea Hotel, o bé, el goig
de l’Halleluja, tot i que a mi, m’agrada
el so i el ritme de A Thousand Kisses Deep.
D’una manera discreta,
amb poc soroll, vas saber viure,
treure-li suc a la vida.
Hauríem estat uns bons col·legues!
Tu, portaves un feix
d’anys a l’esquena. Jo, déu nido.
Tornaré a escoltar Suzanne,
potser alguna més…
No et dic adéu, per mi, sempre
seràs un referent, un company
de tardes grises i plujoses.



Pep López Badenas
A la memòria de Leonard Cohen
novembre, 2016