EROTISME



                                        

                                          Pensaments d’una ment reescalfada:
                                          —Algunes vegades, totes les dones
                                          em semblen vaques, d’altres,
                                          totes les vaques em semblen dones.

                                          Doncs axó: ha arribat l’estiu;
                                          anar pel carrer és un festival
                                          de formes arrodonides, sinuoses,
                                          insinuants, abillades amb robes
                                          tres talles inferiors o tan minses
                                          que sembla que hagin aprofitat
                                          la roba de la germana petita.
                                          Descarades, provocatives,
                                          o amb posat de falsa innocència   
                                          mostren tot allò que desperta
                                          les fantasies més esbojarrades,
                                          narrades en els contes
                                          de Les mil i una nits.
                                          També fa pensar en exòtiques
                                          platges plenes de complaents
                                          nadiues disposades a socórrer
                                          i satisfer les fantasies
                                         de l’afortunat nàufrag…

                                        —Vigila per on travesses!
                                        què no has vist el semàfor?
                                        El cotxe marxa “cagant llets”
                                        i maleint al pobre somnia truites.


Pep López Badenas
juny, 2015
 


TEMPS DE SEGA AVUI



                                      

Les colles d’homes
que recorrien el país omplint l’aire
amb les cançons dedicades a la sega
anys fa que van desaparèixer,
sols resten en el record!

Un home
—que no cal que sigui pagès—
condueix una màquina
de grans dimensions, sorollosa,
en poques hores haurà enllestit
la feina què, abans, es trigava
setmanes per finir-la.

Paques de palla
han quedat escampades sobre els rostolls;  
la màquina dipositarà el gra
en una de les moltes sitges arrenglerades
al centre de recollida. La seva destinació
és incerta. Segur, però, què no anirà
                                   al forn del poble.
  

Un cop enllestida la feina
l’home  es connecta amb la central,
demana quina és la propera
destinació.

Dos cotxes
convenientment senyalitzats
— un davant de la màquina,
l’altre al darrera—,
l’escorten i condueixen fins
la propera finca.
 
Tant li fa que sigui dia o nit.
La màquina no distingeix horaris.
Solsamènt necessita el dipòsit
ple de combustible i el pilot
—de moment—  
L’home de la màquina,
tampoc freqüenta el bar del poble,
no coneix ningú, no hi té amics.

Oblidem imatges romàntiques,
bucòliques.
Així és el temps de sega avui.
                                                    
El blat cotitza a la borsa
com qualsevol altre valor.
Quan posem el pa a taula
                          desconeixem
la procedència de la farina.

Les cançons de sega
resten a la memòria d’alguns avis,
aquells homes què, anys ha,
amb la fals al puny segaven el blat
dels camps de casa nostra.
                                         
        


Pep López Badenas
maig, 2.015

  

      

LA MÚSICA QUE SENTO






Sento el murmuri de les fulles dels arbres
acaronades per la brisa.
El torrent que s’esmuny juganer
entre les roques; tot seguit,
creuarà un bucòlic prat acolorit de roselles
i arbustos de ginesta.
Una càlida nit d’estiu,
acompanyada dels estels
escolto el cant del rossinyol.
El juganer murmuri de la font
aixoplugada sota els arbres del bosc.
Contemplo el mar embravit
envestint les roques, el vent enfollit
seguit del llamp i el tro.
El so de les veles inflades per la brisa
i la proa del vaixell
fendint el blau del mar.
El riure juganer i desenfadat d’una colla
de noies barrejat amb la xerinola
d’una estiuenca berbena.
L’esclat dels coets i els colors
dels focs d’artifici.
El sinistre crepitar de les flames destruint el bosc.
La cridòria de la mainada al pati d’una escola.
El desconsolat plor d’un nadó.
El silenci d’uns ulls que es clouen per sempre.
Les paraules atrapades als llibres
en forma de poema o contant una història.
El silenci de la neu embolcallant la muntanya.
Els petons de la dona estimada;
el so esmorteït d’uns cossos
acaronant-se fent l’amor,
esguardats per la lluna
que els contempla envejosa.
  De ben segur que els grans mestres
Mozart, Bach, Beethoven i Wagner,
es devien inspirar en algun d’aquests
temes per compondre la seva música.
Jo, per explicar la música que sento,
sols sé escriure aquests mots.  



                                                                                                                                  Pep López Badenas
maig, 2015

LES LLUMS DE PORT






                                          Vaig fer-me a la mar tot albirant
                                          el primer raig de llum des d’un port
                                          qualsevol. D’aleshores ençà
                                          quant de temps ha passat!
                                          He travessat totes les aigües,
                                          atracat a tots els ports.
                                          El sol i els vents
                                          han colrat la meva pell,
                                          donant-li l’aspecte de vell llop
                                          de mar, cul de taverna de qualsevol
                                          port. A l’esquena un munt
                                          d’experiències —no totes agradables—
                                          han deixat profundes nafres
                                          que romandran
                                          per sempre més en el record.
                                          No cal dir que també hi van haver
                                         dies de gaudi, de joia,
                                         de goig, tot escoltant l’encisador
                                         cant de les sirenes.
                                         Jorns de brega esquivant les tempestes
                                         que Posidó m’endegava per distreure
                                         el seu ensopiment. Finalment, el Déu, tenia dues
                                         opcions, fer naufragar el meu fustam
                                         enviant-me a l’abisme, o bé, donar-me
                                         una treva fins la propera ocasió.
                                         Són així els déus!  
                                         Ara però, ja, tot resta lluny.
                                         Un munt de records
                                         barrejats a la memòria.
                                         Les llums del port s’albiren a l’horitzó.
                                         El final de la travessa és a prop.


Pep López Badenas
març, 2015