EL TEMPS NO S'ATURA









El temps no s’atura.
Naixem un dia qualsevol.
El temps no s’atura.
Una aula llòbrega, fosca, l’escola.
El temps no s’atura.
Batec del cor, l’amor, el primer petó.
El temps no s’atura.
Un plor desconsolat, el primer fill.
El temps no s’atura.
Pobles sotmesos, guerres.
El temps no s’atura.
Una espiral, una repetició infinita.
El temps no s’atura.
Marxem, un dia qualsevol.
El temps, el temps,
                             no s’atura. 




Pep López Badenas
gener, 2017

SOLITUD







Solitud, esguard
                  perdut a l’horitzó,
edat indefinida,
                    rostre desdibuixat,
massa gran
               per treballar,
massa vella
             per satisfer les apetències de la luxúria.  

Família destrossada, perduda,
com el país,
convertit en un munt de runes.
Els fills,
desapareguts o morts.
Causa? La guerra.
Algun, fugint mar enllà
un número més  
a les llistes de qualsevol camp
de presoners – refugiats – presoners.
Tal vegada
reposa a les profunditats de la mediterrània.

    La dona,
              amb la seva
                        Solitud
                   segueix interrogant l’horitzó.  



Pep López Badenas
març, 2017

NADALA





El mar que banya les nostres platges
ha perdut el color blau. El veig tèrbol
—potser, m’ho sembla—, me’l torno
a guaitar: no el veig blau, te un color
sinistre, de mort. Els informatius
de tots els medis no paren de emetre
 dia a dia, notícies esfereïdores.
Aquella mar plena de vida
s’ha convertit en un immens
i profund cementiri de persones
innocents què, intentaven creuar-lo
per aconseguir una vida millor
en aquest altre costat. Nosaltres,
tot celebrant el Nadal amb festes
i cerimònies cristianes esguardem
impassibles la tragèdia, o bé,
senzillament, els hi donem l’esquena
tot dient: Bon Nadal i Feliç Any Nou!





Pep López Badenas
desembre, 2016


EL TEMPS NO TÉ ATURADOR








El temps no té aturador,
el calendari impassible despenja dies,
mesos, anys; les estacions se succeeixen,
nosaltres envellim. Una llista
de nouvinguts ens empeny;
records  d’éssers estimats
que ens han deixat ens situa en un present
fugisser  —el nostre— amb un trajecte
indeterminat i un final cert.




Pep López Badenas
desembre, 2016