NO EM DEMANEU POEMES AMABLES







No em demaneu poemes amables, bonics,
tendres. No me’n surto, porto massa ronya
a l’esquena. He viscut i he vist massa,
de tot el que he viscut i he vist
poques coses m’agraden.
Arrossego més grisor que llum.
Records de postguerra: repressió i misèria,
una església dedicada a castrar
qualsevol idea susceptible d’alliberar el pensament.
La guerra, present sempre i a tot hora, 
destruint pobles sencers, segant vides humanes,
engreixant butxaques de gentussa sense escrúpols
talment com hordes de hienes famolenques,
amb fam insaciable de diners i poder,
gent respectable, molt respectable!
pertanyents  al món de l’aristocràcia
i les altes finances. 
Entre tot aquest magma irrespirable d’escòria
i corrupció brilla una escletxa de llum,
els amics i res més, res…
Algú pensa encara què, és possible escriure
un poema amable, optimista, tendre,
amb un bri d’esperança?
Caldria no pensar, ser cec, sord i mut.
Tal vegada un roc
                             perdut en un desert.




Pep López Badenas
agost, 2014

A finals de juliol,  Jordi Pujol Solei, Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya durant trenta anys confessa posseir una important herència rebuda del seu pare, quantificada en un grapat de milions d’euros dipositats en un compte a Suïssa. Es disculpava dient què: “No havia tingut temps de fer l’oportuna regularització d’aquests diners”. A sobre, ens tracta a tots d’estúpids! 


1 comentario: