Les colles d’homes
que recorrien el país omplint l’aire
amb les cançons dedicades a la sega
anys fa que van desaparèixer,
sols resten en el record!
Un home
—que no cal que sigui pagès—
condueix una màquina
de grans dimensions, sorollosa,
en poques hores haurà enllestit
la feina què, abans, es trigava
setmanes per finir-la.
Paques de palla
han quedat escampades sobre els rostolls;
la màquina dipositarà el gra
en una de les moltes sitges arrenglerades
al centre de recollida. La seva destinació
és incerta. Segur, però, què no anirà
al
forn del poble.
Un cop enllestida la feina
l’home es
connecta amb la central,
demana quina és la propera
destinació.
Dos cotxes
convenientment senyalitzats
— un davant de la màquina,
l’altre al darrera—,
l’escorten i condueixen fins
la propera finca.
Tant li fa que sigui dia o nit.
La màquina no distingeix horaris.
Solsamènt necessita el dipòsit
ple de combustible i el pilot
—de moment—
L’home de la màquina,
tampoc freqüenta el bar del poble,
no coneix ningú, no hi té amics.
Oblidem imatges romàntiques,
bucòliques.
Així és el temps de sega avui.
El blat cotitza a la borsa
com qualsevol altre valor.
Quan posem el pa a taula
desconeixem
la procedència de la farina.
Les cançons de sega
resten a la memòria d’alguns avis,
aquells homes què, anys ha,
amb la fals al puny segaven el blat
dels camps de casa nostra.
Pep
López Badenas
maig, 2.015
