JOAN OLIVER - PERE QUART

Pere Quart

Fragments de l’entrevista què feu Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) per encàrrec de TVE l’abril de 1978, a Joan Oliver – Pere Quart.

S’acompleixen 117 anys del naixement de Joan Oliver, prosista, Pere Quart, poeta, (Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986), i, trenta anys de la seva mort, del qui fou un intel·lectual esperançat.

 Encara veig el poeta Pere Quart, l’escriptor Joan Oliver, impertorbable i desafiant, alçar-se entre els clams dels estudiants durant tres dies de març, el 1966, al convent dels Caputxins de Sarrià. Començà el seu poema: “Jo sóc la vaca de la mala llet...”, i al seu voltant hi hagué un silenci ritual. En Joan Oliver ha estat, per a molts, el retrobament amb la consistència anterior, sense falsos romanticismes ni miratges enlluernadors. Irònic, escèptic o pessimista, com vulgueu, els ulls potser cansats o entendrits del nostre poeta amaguen sempre un sentiment insubornable i una tendresa sense límits. [...] Poeta, autor de teatre, prosista, Joan Oliver i Pere Quart caminen entre l’apocalipsi i un cert moralisme controlat, com un savi que es resisteix a deixar-se batre per la mediocritat i l’estultícia, perquè en el fons, encara creu en “el desordre creador i la dolorosa inquietud esperançadora”, tal com ha dit en un dels seus versos. [...]

—Moltes vegades, Joan, m’has dit, així tot conversant, i ho has escrit, a més a més, en algun article, que la realitat catalana actual et deixa perplex. Per què?

—Completament perplex.

—Tot i així, conserves l’esperança.

—L’esperança no es pot perdre, perquè és suïcida deixar l’esperança [...] Els catalans reivindiquem la Generalitat, que és el que va destruir Franco amb una guerra d’agressió. En canvi, ells no poden reclamar la República, perquè amb una monarquia teocràtica a Madrid, no hi pot haver, aquí, un Parlament republicà. Voldria creure que és possible!

—De tota manera, ¿creus que hi ha alguna esperança per al país?

—Sembla que ens n’anem cap a una mena de Mancomunitat ampliada.

Vint anys d’escola catalana obligatòria i gratuïta potser ens permetrien d’absorbir la immigració. Aquest és un problema enorme.

Ara com ara Catalunya és un país, però encara no torna a ser un poble, una comunitat política. Sense consciència cívica una democràcia no funciona, és un simple tapabruts. Els joves tenen la paraula... [...]

LES DECAPITACIONS

(1934)

V

L’utile revenu du rasoir

Beaumarchais

Antonio, mestre perruquer,

ha sorprès la seva muller

en amorosa baralla

amb un tercer.

I el cap li talla

amb la navalla,

tot cridant —Traïdora! Infidel!

I tot pensant: —Bonica i barata

obtinc així una testamodel

per a l’escaparata.

                                                  

      VIII

Y es cosa clara

que si vas al espejo

verás tu cara.

Profecias  de Perogrullo

Home alt en cambra petita

prepara navalla i tub.

S’afaita, mes no s’ajup

i el mirall el decapita.

 

BESTIARI

(1937)

VACA SUÏSSA

Quan jo m’embranco en una causa justa

com en Tell sóc adusta i arrogant:

prou, s’ha acabat! Aneu al botavant

vos i galleda i tamboret de fusta!

La meva sang no peix la noia flaca

ni s’amistança amb el cafè pudent.

Vós no sou qui per grapejar una vaca,

ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,

que sempre ha tingut ànima d’esclau.

A mi no em muny ni qui s’acosti amb sabre!

Tinc banyes i escometo com un brau.

¿I no sabeu que l’amo, un modernista,

em volia succionar els mugrons

amb un giny infernal, cosa mai vista,

que em deixaria eixuta en pocs segons?

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,

l’he bramulat per comes i marjals,

i no espereu que me’n desencamini

la llepolia d’un manat d’alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,

en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué una vaca cega:

jo sóc la vaca de la mala llet!

 

                                TERRA DE NAUFRAGIS

(1956)

NOÈ

Noè mira, poruc, per l’ull de bou.

L’aigua no amaina.

Ja es nega el pic més alt de la muntanya.

No es veu ni un bri de verd,

ni un pam de terra.

Senyor, per què no atures aquest xàfec?

Minva el gra i el farratge

i les bèsties es migren a les fosques;

totes —te’n faig l’aposta—

deuen pensar el mateix:

I mentrestant els peixos se la campen!

Jo tampoc no m’explico el privilegi.

Ja no donem abast tapant goteres;

i en dos indrets de la bodega

la fusta m’ha traït: traspua

a despit del betum.

Fa trenta dies que plou massa!

Noè cercava el cel per la lluerna

i veia la cortina espessa de la pluja.

La família, ho saps prou, no se’n fa càrrec.

Els fills em planten cara, rabiosos,

les nores xafardegen i no sirguen,

els infants, sense sol, s’emmusteeixen.

I la dona, ui la dona!

em fon, de pensament, amb la mirada.

  

Tanta humitat no em prova:

garratibat de reuma,

què valc, Senyor?

I, a més, el temps pesa qui-sap-lo:

ja en tinc sis-cents de repicats!

Prou mullader, Javhè, repensa’t!

Que el bastiment, de nyigui-nyogui,

poc mariner, sortí d’una drassana

galdosa, a fe!

i el costellam grinyola, es desajusta.

No m’ennaveguis més, estronca

les deus de la justícia

i engega el sol de la misericòrdia!

Ja fora hora d’estendre la bogada!

Ben cert que ets Tu qui fa i desfà les coses;

i per amor de tu suportaré el que calgui.

Només volia dir-te

—i sé per què t’ho dic—

que aquest país no és per a tanta pluja,

i el llot no adoba res:

cria mosquits i lleva febres.

Caldrà refer els conreus i escarrassar-se.

Som quatre gats malavinguts

i me n’estic veient una muntanya…

Vingué aleshores un tudó tot blanc,

però ensutzat de colomassa,

i s’aturà a l’espatlla dreta

del vell senyor almirall,

el qual, amb la mà plana,

oferí quatre veces a l’ocell amansit.

En aquell temps ningú no s’estranyava

de res.

            Vegeu la Bíblia. 

VACANCES PAGADES

(1960)

VACANCES PAGADES

He decidit d’anar-me’n per sempre.

Amén.

L’endemà tornaré

perquè sóc vell

i tinc els peus molt consentits,

amb inflors de poagre.

Però me’n tornaré demà passat,

rejovenit pel fàstic.

Per sempre més. Amén.

L’endemà passat l’altre tornaré,

colom de raça missatgera,

com ell estúpid,

no pas tan dreturer,

ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites,

amb les sàrries curulles de blasfèmies

ossut i rebegut, i lleganyós,

príncep desposseït fins del seu somni

job d’escaleta;

llenguatallat, sanat,

pastura de menjança.

Prendré el tren de vacances pagades.

Arrapat al topall.

La terra que va ser la nostra herència,

fuig de mi.

És un doll entre cames

que em rebutja.

Herbei, pedram:

senyals d’amor dissolts en la vergonya.

 

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:

He retornat encara.

Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

Demà me’n vaig

—no us enganyo aquest cop.

Sí, si: me’n vaig de quatre grapes

com el rebesavi,

per la drecera dels contrabandistes

fins a la ratlla negra de la mort.

Salto llavors dins la tenebra encesa

on tot és estranger.

On viu, exiliat,

el Déu antic dels pares. 

Ària del diumenge   

(1963) 

 

 

El cordó, mare, entre tu i jo,
vint-i-dos anys que el van tallar;
però aquesta mala llet
de qui vols que la tingui?
Sí, prou que ho veig: tu ets mansa i resignada,
respectuosa amb els poders
-els coneguessis, els poders!-,
però vés a saber: potser algun rebesavi
que anava amb en Joan de Serrallonga!

Doncs no somiquis, no pateixis
perquè em remoc com una serp encaixonada.

Sí, calla, ho endevino:
t'han dit que faig de llop amic dels xais.
Els xais, els nostres, que són tants!
Aquests, neguit i ràbia,
d'altres servils per càlcul i mofaires,
però tots amb el cor feixuc
del pes malaguanyat,
del temps perdut,
de la total i enorme cabronada.

No, mare; no em diguis amb veu prima:
"Noi, compleix i aniràs endavant
com el fill de la Rita bugadera,
que ja és xofer de l'amo -m'han dit-
i va mudat tot gratis, i estalvia
per fer casa, i no renega, i..."

Prou, mare, que ja en tinc tot allò ple!
Jo sóc fet d'una fusta
amb massa grops; qui en té la culpa?
Treballar per a ells? Ja s'ho faran, gentussa!
No m'hi canso pas gaire, diguem gens.
Estic podrit d'impaciència
i d'esperances fules.

Les mosses me les miro de lluny:
perquè abans vull guanyar-me-les, comprens?
No com els gossos.

M'entela el nas
una boira greixosa que put a senyoràs.
Tot és llord al voltant,
tot és romàntic de tants anys
d'una pau de femer i casa de cites,
d'hospici i gran hotel.

Mare, és molt suau allò que dius sovint:
"Déu ens doni salut i feina!"
Ni salut de capó
ni feina comprada amb el rebuig!
Hi ha terres on els homes són homes,
on el treball és d'ells, de tots;
això no ho porten els diaris.

Aquí, bestiar de punts i pagues
i un capmàs d'aspirina, enterrament i absoltes.
Bestiar encorralat, encamionat,
que a vegades fins i tot renilla
i esbufega de franc visques i fores.
Fotre, mal...!
No t'esveris, dona.
Els diumenges com ara, quan m'afaito,
m'agrada molt xerrar pels descosits;
no sé què m'enpatollo...

Família, si em desessin,
no em deixeu sobretot, mai de la vida!,
sense celtes dels llargs...

Ja hi tornes, mare? No passa res!
Som el jovent, nosaltres. Ara ens toca.
És la llei del vaivé.
Alguns potser els espinyaran.
Jo, veus?, amb celtes en tinc prou:
del fum pudent em vénen les idees.

Mare, tens foc?

SALÓ DE TARDOR

(1947)

CORRANDES D'EXILI

Una nit de lluna plena 
tramuntàrem la carena, 
lentament, sense dir re... 
Si la lluna feia el ple 
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya 
de pell bruna i aire greu  
(com una Mare de Déu 
que han trobat a la muntanya)

Perquè ens perdoni la guerra, 
que l’ensagna, que l’esguerra, 
abans de passar la ratlla, 
m’ajec i beso la terra 
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí 
el dia de ma partida 
mitja vida condormida; 
l’altra meitat vingué amb mi 
per no deixar-me  sens vida.

Avui en terres de França 
i demà més lluny potser, 
no em moriré d’enyorança 
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès 
tres turons fan una serra, 
quatre pins un bosc espès, 
cinc quarteres massa terra. 
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala, 
l’ermita dalt del pujol; 
i a la platja un tenderol 
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta, 
una recança infinita. 
I una pàtria tan petita 
que la somio completa.