Anton Txékhov
Un dels grans autors de la
literatura russa,
excel·lent narrador i un indiscutible referent com a dramaturg. De la seva
creació teatral cal destacar Ivanov
(1887), fou el seu primer gran èxit, seguit de La gavina (1896), L’oncle
Vània (1897), Les tres germanes
(1901) i L’hort dels cirerers (1903).
Totes elles peces cabdals del teatre rus i l’escena internacional.
La seva extensa obra de narrador s’inicia amb el
recull Contes de tots colors (1886),
cal destacar altres dos reculls En el
capvespre i Discursos innocents (1887),
seguit de Contes (1889).
Llicenciat en medicina que exercí de forma
filantròpica. Creà escoles per infants camperols. La seva salut es veié
afectada per la tuberculosi, morí en el balneari alemany de Badenweiler.
El conte de Raymond Carver Tres rosas amarillas, Compactos Anagrama nº 153, fa un relat
magistral de les últimes hores de Txékhov.
La professora Elena Vidal ens endinsa en
l’extraordinària i representativa prosa de l’autor en la seva novel·la La estepa (1888). Una narració que
recrea l’atmosfera i els perfums dels paisatges d’aquesta zona, així com la
sensació de melangia del poble rus, Un d’aquells relats que “hom escriu per a
sí mateix”, en paraules de Gorki.
Una cacera
dramàtica, novel·la
traduïda al català per Andreu Nin l’any 1936
El pavelló número
6, un veritable
relat txekhovià de contingut ètic i filosòfic; més una tria de contes que posen
de manifest les seves conegudes facultats narratives, què el convertiren en el
que ha estat anomenat el pare del conte contemporani, referent de gran
quantitat d’escriptors que el van precedir.
Els contes esmentats estan en el volum n. 16 de Les
millors obres de literatura universal. Ed. 62 i “la Caixa”
El volum 42 de QUADERNS CREMA conte una altre
selecció de quinze contes tots ells d’una qualitat extraordinària, destacaria
tres títols —sense desmerèixer en cap moment la resta— serien: La condecoració, Els estiuejants i Vanka. La selecció i traducció ha anat a
càrrec d’Anna Estopà.
Les obres teatrals de Txékhov representen una pedra
de volta de la dramatúrgia de tots els temps. A l'inici del segle XX, el director teatral Konstantín Stanislavski
elaborà una nova metodologia de l'art dramàtic, per adequar-lo a l'expressió
dels estats d'ànim complexos, emocionals de personatges aparentment quotidians,
però posseïdors de facetes atribuïbles a qualsevol ésser humà.
Pocs mesos abans de morir,
Txékhov va dir a l'escriptor Ivan Bunin que creia que la gent
continuaria llegint-lo només set anys. «Per
què set?» preguntà Bunin. «Bé, set i
mig,» va respondre Txékhov. «No està
malament. Em queden sis anys de vida».
L'hort dels cirerers en l'any de la seva mort li van
mostrar fins a quin punt havia guanyat l'afecte del públic rus —des d'aleshores
va ser la segona personalitat literària de Rússia, només per darrere de
Tolstoi, qui va sobreviure-li sis anys— però després de la seva mort la fama de
Txékhov encara va créixer més i més.
Un dels primers estrangers a
lloar els drames de Txékhov va ser George Bernard Shaw, qui va subtitular la seva obra La
casa de l'angoixa "Una fantasia a la manera russa sobre temes
anglesos" i va detectar similituds entre la situació de la classe terratinent
anglesa i la de la russa segons la descrivia Txékhov: «la mateixa gent
agradable, la mateixa i absoluta futilitat».
Als Estats Units,
la reputació de Txékhov va començar a créixer en part a causa de la influència
del Sistema
Stanislavski,
amb el seu concepte de sub-text.
«Sovint, Txékhov expressava el seu pensament
no a través dels diàlegs,» va escriure Stanislavski, «sinó en les pauses, o entre línies o en rèpliques consistents en un
únic mot... els personatges sovint senten i pensen coses que no expressen en
els diàlegs».
Actualment
Txékhov és el dramaturg més popular després de Shakespeare als països angloparlants; però
hi ha escriptors que creuen que els seus contes representen la seva major
aportació. Raymond
Carver,
que va escriure el conte Tres roses
grogues, sobre la mort de l'escriptor, creia que Txékhov era el millor de
tots els contistes.
|
Els contes de Txékhov són tan
meravellosos (i necessaris) avui dia com quan van aparèixer per primera
vegada. No és només l'immens nombre que en va escriure — pocs escriptors, o
potser cap, n'han escrit més — és la impressionant freqüència en què va
escriure obres mestres, contes que ens encoratgen i alhora ens satisfan i ens
colpeixen, excitant les nostres emocions de la manera en què només l'art
vertader ho pot fer.
|
|
Virginia Woolf s'inspirà en la qualitat única d'un
conte de Txékhov per escriure The Common Reader:
|
Però, això és el final?, ens
preguntem. Tenim la sensació que hem passat per alt els senyals, o com si una
melodia s’hagués aturat de sobte sense l’espera’t acord de conclusió. Aquests
contes estan inacabats, diem, i procedim a bastir una crítica basada en
l'assumpció que els contes han d'acabar de manera recognoscible. Fent això
llancem la qüestió sobre la nostra agudesa com a lectors. Quan la melodia és
familiar i el final emfàtic —amants units, malvats vençuts, intrigues
desvetllades— com en la major part de la literatura
victoriana, les coses no van malament, però quan la melodia no és
familiar i el final és una nota d'interrogació o simplement la informació que
es van posar a parlar, com en el cas de Txékhov, ens cal un gosadíssim i
despert sentit literari per a poder escoltar la melodia, i en particular
aquelles darreres notes que completen l'harmonia.
|
|
Traduccions
catalanes
Contes, Quaderns Crema, nº42, 1995.
Una història avorrida, Minuscula, 2010.
L'estepa i altres narracions, Edicions 62, nº16, 1991.
Les tres germanes, Aymà, S.A. nº24 Trd. Joan
Oliver
L'oncle Vània: escenes de la vida
rural en quatre actes,
Edicions del Mall, 1983, trad. Feliu Formosa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario