CINC ROSES

L’alba semblava endarrerir

la sortida, aquella claror

il·luminarà un dolorós succés.

El temps però, no té aturador.

Uns peus descalços

amb pas suau, caminen com besant

el terra. Fan el darrer viatge.

Cants d’aus matineres

reben el nou dia alienes a la tragèdia.

La marcialitat de les botes

de l’escamot envolten

al personatge que els segueix

amb esguard serè.

Arribats al punt, obeint

l’ordre atura el pas.

Mira aquells homes

que té al davant, a poques passes,

autòmats atents a les ordres

del capitost. El brogit de la descàrrega

es confon amb el clam de

Visca Catalunya!

Esquinça el silenci que ha fet emmudir

el cant de les aus. Segant aquella vida

dedicada a construir un país

on la paraula Llibertat

no hauria estat una utopia.

L’home resta estès al terra,

del pit brollen cinc taques roges

               cinc roses.

Dedicat a la memòria del President Lluís Companys en el setanta-cinquè aniversari

del seu afusellament.

Pep López Badenas

octubre, 2015