Apel·les Mestres: POEMES DE TERRA

Podeu veure la biografia de l'autor clicant aquí.

LA RAÓ DELS SENSE COR

     I
    
Lo que era un poble feliç
que, en la pau, un paradís
s'havia fet de la terra,
aterrat jau d'improvís.
-¡Ah, és la guerra!... ¡Ha d'esser aixís!...
     ¡És la guerra!

Lo que era una gran ciutat
forjant sa prosperitat
i escampant-la per la terra,
ara és runa i soledat...
-¡Ah, és la guerra!... ¡És descomptat!...
     ¡És la guerra!

Lo que era un bell monument,
admiració de la gent,
enderrocat caigué en terra:
¡vergonya del temps present!
-¡Ah, és la guerra!... ¡ÉS consegüent!...
     ¡És la guerra!

Lo que eren camps conreats
on se gronxaven els blats
cantant l'himne de la terra,
ara són erms desolats...
-¡Ah, és la guerra!... ¡Són soldats!...
     ¡És la guerra!

Lo que era un estol humà
de jovent robust i sa,
ara és carn podrint-se en terra.
¡Quanta sang vessada en va!
-¡Ah, és la guerra!... ¡Així se fa!...
     ¡És la guerra!

     II

Lo que era un imperi fort
que insultava a dret i a tort
tots els pobles de la terra,
ara tufeja a llop mort.
Doncs, si això és la guerra, ¡fort!
     ¡Vinga guerra!

CANTS ÍNTIMS

Eren savis tots ells -a quin més savi,
     més fred i sentenciós-,
i apel.lant convençuts al testimoni
     d'Hanemann o Charcot,
m'auscultaven entranya per entranya
     i em receptaven molt.
I mai per mai vaig atrevir-me a dir-los:
     "No trastoquem autors!
Consulti's Heine, interrogueu Petrarca,
     i ells vos diran que el cor
no es cura amb bromhidrats ni amb la morfina,
     que es cura amb un petó". 

    

LA DONA D’AIGUA

     A la vora de l’estany
          de la muntanya
va filant son fus d’argent
          la dona d’aigua.

     La filosa, la té al cel,
          i el fil no manca,
que per fil enfusa el raig
          de lluna clara.

     La lluna clara entretant
          se guaita en l’aigua
que emmiralla complaent
          sa cara pàl·lida.

     Va cantant el rossinyol
          cançons galanes,
les granotes a compàs
          fan la tornada,

     i l’aloja va filant
          son fil de plata
per teixir-se un vel d’estiu
          per tantes ànimes.

     Com la lluna no en sap res,
          somriu mirant-se,
però van minvant sos raigs
          cada vesprada.

     Quan els hi ha robats ja tots
          la dona d’aigua,
la lluna d’estel a estel
          més raigs demana.