Rainer Maria Rilke: ELS SONETS A ORFEU

RAINER MARIA RILKE

ELS SONETS A ORFEU

VERSIÓ CATALANA D’ALFRED BADIA

Rainer Maria Rilke neix a Praga el 1875 i mor a Val-Mont, Vaud (Suïssa) el 1926. Estudia a les acadèmies militars de Pölten i Weisskirchen, però aviat abandona aquesta carrera i segueix cursos de literatura i filosofia a les universitats de Praga, Munic i Berlín. Home de vida errant, recorre Europa d’un cap a l’altre: Àustria, Alemanya, Rússia (amb Lou Andreas-Salomé), França, Bèlgica, Suïssa, Itàlia, Espanya, etc. Fa llargues estades a París, on durant un temps és secretari de Rodin.

Establert a Suïssa, escriu les obres més importants: Die Sonette an Orpheus i Duinesser Elegien, començades a Duino el 1912 i acabades al castell de Muzot el 1922. En aquest darrer lloc li arriba la notícia de la mort de Vera Ouckama Knoop, una noia dansarina, gairebé un infant, que ell admira molt. Amb mots del pròleg “de cop i volta la inspiració esclata i comença a escriure torrencialment. Però no son pas les elegies, sinó uns poemes a la memòria de la dansarina desapareguda, allò que escriu. És la primera part d’Els Sonets a Orfeu, que li és ‘oferta’ en pocs dies, entre el 2 i el 5 de febrer. Aleshores, en cinc dies més, del 7 a l’11 del mateix mes, acaba a raig les elegies que tenia pendents des de feia deu anys. Vuit dies més tard rectifica algun dels poemes anteriors, tot seguit escriu els vint-i-nou sonets de la segona part, què, igual que els vint-i-sis primers, Rilke enuncia com a ‘involuntaris’ i ‘completament eixits d’un dictat interior’. Les elegies de Duino i Els Sonets a Orfeu sorgeixen, doncs, d’una mateixa alenada poètica, d’un mateix moment de gràcia i, tal com el poeta mateix declara, es presten un ajut constant”.

Alfred Badia i Gabarró neix a Barcelona el 1912. Estudia filosofia i lletres a Universitat de Barcelona. Publica un assaig sobre filosofia catalana a l’obra col·lectiva Un segle de vida catalana (B.:alcides, 1960). És conegut com a dramaturg amb Calpúrnia, “Premi Joan Santamaria 1961” (B.: Quaderns de Teatre de l’A.D.B, 1962), amb El penúltim silenci “Premi Ignasi Iglésias 1962” (Santiago de Xile) i Una croada (B.: Edicions 62, 1971); com a poeta amb Urgències, Amadeu Oller, 1968; Atzucat, “Premis Recull 1970” de Blanes, Arimany 1970.

Col·laborador d’Ariel, Serra d’Or i, d’altres papers, s’ha dedicat a l’ensenyament i a la traducció.

I

Llavors s’aixecà un arbre. Veu divina

d’Orfeu! Oh cant! Pura elevació!

I tot callà. Però endins germina

un nou començ, una mutació.

Surten ocells i feres del silenci

del bosc alliberat; fora el catau

els esdevé de retrobar la pau.

No que la por o l’astúcia els agenci

la mansesa, sinó el teu cant clement.

El bramular, el piulet, l’udol de brega

se’ls fa petit al cor; si era vana,

per acollir el teu cant, una cabana

d’obscuríssims anhels, que s’esbaldrega,

tu un temple els has creat a l’oïment.

V

No erigiu cap estela. Que la rosa

floreixi, pura glòria, cada any.

Car Orfeu és. Ell es metamorfosa

en ambdós regnes. No ens val cap afany

per cercar-li més noms. Ell, onsevulla,

polsa la lira i és ben existent.

¿No és molt que ens duri més que aquell moment

en que la rosa fugaçment s’esfulla?

No ho enteneu? Orfeu ha de partir,

bé que en anar-se’n el dolor l’emmena.

Quan els seus mots encara són ací,

ell és allà. I qui l’hi seguiria?

Sonant, la lira els dits no li encadena,

i torna als morts, orbat de rebel·lia.

                      

                        XI

Mira l’alt cel. ¿Hi veus com espurneja

la constel·lació del “cavallet”?

Com un orgull terral ens senyoreja.

És el cel, i l’emmena un rar genet.

No és així, doncs, la natura de l’ésser?

Adés trota o va al pas, avall, amunt.

Mansueta s’atarda, ardent s’apressa.

Tanmateix, l’esperó fa de dos, un.

Però, de cert, sou dos que ara us uniu,

o potser feu camí, desacoblats?

L’un menja a taula, l’altre en el pastiu.

Doncs també al cel la constel·lació

ens menteix la unitat. Però encisats,

hi creurem un moment. Fa serenor. 

 

XXI

Canta als jardins, cor meu, que no has vist mai. Jardins

inabastables, fosos en cristalls clars.

Canta l’aigua i les roses d’Ispahan i de Xiraz.

Lloa’n la joia única, celebra’ls, cor en dins.

Digues, feliç: “Jo sempre els he gaudits.

Pensen en mi, fruites i flors de llum.

Jo soc l’amic d’aquests jardins florits.

Jo en conec l’aire, els rostres, el perfum.”

El cor que tria l’ésser, i el proclama,

salta totes les tanques, triomfal.

Fill de seda, ja és part de la trama.

Tant se val si el dolor mai el fereix

en atziacs moments. Només li cal

sentir que el gloriós tapís sencer existeix.

XXV

No sents la fresa dels primers rasclets?

De nou la feina del pagès. Comença

bon punt la primavera esquinça els freds

de l’hivern que se’n va. Amb quina intensa

sabor de vida apunta aquest segur

retorn! Era una cosa prou sabuda,

i ara, novella, s’ha emparat de tu.

Tal com et pren, mai no l’has coneguda.

Mira, fins el fullam de l’alzinar

fermenta com un cup. Es troba ja,

en el futur? Els aires, de sobtada

es fan senyals. Negregen els pallers,

i encara més els munts de l’establada.

L’hora que passa ja no envelleix més.

    XXIX

Vulgues sentir, ho amic dels llunyedars,

que el teu alè l’espai engeganteix.

A l’ombriu ressonant dels campanars

dringa-hi sonor. A tot el que es nodreix

de tu, aquesta menja el farà fort.

Transforma’t i retorna, sense fi.

Quin gran dolor t’ha lacerat el cor?

Si el bevent amargueja, fes-te vi.

Sigues endins d’aquesta nit brugent

un conjur màgic en l’encreuament

dels teus sentits, que a un bell acord els crida.

I si allò que és terrestre mai t’oblida,

digues, segur, a la terra: jo flueixo!

I a l’aigua furient, clama: existeixo!

Escrits com a monument funerari

per a

Vera Ouckama Knoop

Château de Muzot,

febrer de 1922