Al
vell mig d’una terra eixuta, agre,
conreada
amb abundoses suors,
música
de renecs, i brogit de motors,
emergeixen
amb ràbia formes
obscures,
turmentades urpes amb
voluntat
d’esgarrapar aquell cel que
les
contempla impassible, indiferent,
amb
l’esguard del senyor que mira
al
servent sense veure’l.
Malgrat
tot, aquella munió de
sarmentoses
i ombrívoles xarpes,
lliuraran
generoses el fruit a l’ésser
que
tant se’ls assembla, de rostre colrat
i
membres castigats i maltractats
per
la mateixa força, insensible i
implacable
què, poc a poc els ha
anat
cisellat fins a donar-los
el
mateix aspecte.
Arribat
el temps que el sol té mandra
de
llevar-se i pressa per ajocar-se,
quan
les hores de foscor semblen
no
tenir fi, altra volta, se’ls despulla dels
inútils
sarments i, aquelles quimèriques
i
turmentades garres, amb un xic més
d’alçària
i ràbia acumulada, tornaran
inútilment
a voler esgarrapar aquell
cel
del tot inabastable i absolutament
inaccessible.
Pep
López Badenas
agost,
2008
No hay comentarios:
Publicar un comentario