Cossos allargassats, lluents com l’acer
esguarden amb ulls freds,
vidriosos,
i a la vegada malignes.
Boques de mitja lluna mostren
esmolades i amenaçadores
dents.
Al costat una panera curulla de
cintes
empresonen rajos de lluna que
reposen
damunt d’una boira de gel.
En primer terme éssers
protegits amb
una potent carcassa, armats
amb fortes i aterridores pinces
vigilen tot aquell món sorgit
de les
profunditats del mar.
Una potent veu de soprano
em porta a la memòria aquesta
llunyana cantarella:
“Apa, noies, què encara
belluga”.
No goso mirar-li els ulls,
ni
la boca.
Pep López Badenas
maig, 2013
Ja vas mirar que el peix fos fresc???
ResponderEliminar