L’île
de París ha perdut un gran home.
Nosaltres,
un ciutadà del món.
Georges
Moustaki.
Home
lliure, universal, desconeixedor
i
enemic de fronteres creades
pels
homes, com diu en una de les
seves
cançons.
Danse
tant que tu peux danser
danse
autour de la terre
libre
comme un poisson dans l’eau
come
un oiseau dans l’air...
La
seva veu transmetia totes
les
cultures i colors de la Mediterrània,
el
seu bressol,
com
diu la cançó Le
métequè,
la
seva divisa.
Avec
ma gueule de métequè
de
juif errant de pâtre grec
et
mes cheveux aux quatre vents...
L’amor
va estar un capítol
important
en la seva vida,
fruït
del sol de la Mediterrània.
La
Piaf, cantant Milord
un
present per a la seva estimada.
Ho
diu en la cançó.
La
femme qui est dans mon lit
na
plus vint ans depuis longtemps
les
yeux cernés par les années...
Una
dona de casa nostra, figura
representativa
de la cançó, ha sabut
retre
a l’home que ens acaba de deixar
el
millor homenatge, traduint
i
cantant les seves cançons.
Hi
havia un jardí, En el Mediterrani,
Ma
solitud, Sarah…
Alexandria,
ciutat mítica,
on
va néixer, on desitjava
reposar
per sempre,
no el podrà acollir,
Una
vegada més,
la
intolerància d’uns homes,
cegats
per creences mal enteses
i
pitjor interpretades, barren
el seu darrer desig.
París,
la
ciutat que un dia el va rebre,
que
el va saber escoltar i donar-li
un
nom per a la posteritat,
li
obre ara, Pére Lachaise,
el darrer refugi.
Pep López Badenas
A la memòria de:
Iosif,
Youssef, Joseph,
Georges
Moustaki
Alexandria, 3-05-1934. París,
23-05-2013
No hay comentarios:
Publicar un comentario