No em
demaneu poemes amables, bonics,
tendres. No
me’n surto, porto massa ronya
a l’esquena.
He viscut i he vist massa,
de tot el
que he viscut i he vist
poques coses
m’agraden.
Arrossego
més grisor que llum.
Records de
postguerra: repressió i misèria,
una església
dedicada a castrar
qualsevol
idea susceptible d’alliberar el pensament.
La guerra,
present sempre i a tot hora,
destruint
pobles sencers, segant vides humanes,
engreixant butxaques
de gentussa sense escrúpols
talment com
hordes de hienes famolenques,
amb fam
insaciable de diners i poder,
gent
respectable, molt respectable!
pertanyents al món de l’aristocràcia
i les altes
finances.
Entre tot
aquest magma irrespirable d’escòria
i corrupció
brilla una escletxa de llum,
els amics i
res més, res…
Algú pensa
encara què, és possible escriure
un poema
amable, optimista, tendre,
amb un bri
d’esperança?
Caldria no
pensar, ser cec, sord i mut.
Tal vegada
un roc
perdut en un
desert.
Pep López
Badenas
agost, 2014
A finals de juliol, Jordi Pujol Solei, Molt Honorable President
de la Generalitat de Catalunya durant trenta anys confessa posseir una
important herència rebuda del seu pare, quantificada en un grapat de milions
d’euros dipositats en un compte a Suïssa. Es disculpava dient què: “No havia tingut temps de fer l’oportuna
regularització d’aquests diners”. A sobre, ens tracta a tots d’estúpids!
Estremidor, com la realitat mateixa.
ResponderEliminar