Foix, Brossa, Gimferrer

Foix,  Brossa,  Gimferrer

Una trobada

Jo tem la nit, però la nit m’emporta. Ert, pels verals, vora la mar sutjosa;en llum morent la cobla es sent, confosa, em trobo amb mi, tot sol, i això em conforta.

—Mestre Foix, la vostra poesia, jorn a jorn, és més profunda. Escolteu si us plau la meva resposta.

—Soc tot oïda Gimferrer. Endavant, si us plau.

D’això en diem enamorar-se a les veròniques del vespre la rifa dels somnis d’estiu tan fondament vençuts. Mai més. Aeroplans en la foscor. El cop vermell dels núvols.

—Extraordinàriament profund, amic Gimferrer. I vos, Brossa, què hi teniu a dir? No hi voleu afegir la cirereta?

—Escoleu, si us plau. I digueu-me què us sembla.

Hi ha un barret a terra amb la copa de cap per avall. Que redoblin dels timbals les tenebres. El do de l’acció i el de la paraula. Que s’esperin amb calma. Cal que el lector l’aixequi amb les dents en estrènyer els braços,d’una frontera a l’altre com manejar el mar.

Mestre Foix: —Sublim

Amic Gimferrer: —No hi ha paraules…

Joan Brossa: —La paraula transformada en màgia…!

Pep López Badenas

Als lletraferits

desembre, 2016