Escolto les teves
cançons,
llegeixo les lletres.
Em costa
entendre-les —la teva
llengua no era la meva.
Tot i així, m’agrada
sentir la teva veu, fonda,
com un so que arriba de
la llunyania
de les teves vivències.
Que van ser-ne moltes.
Ara, no podem fer altre
cosa què,
escoltar una i altre
vegada la teva veu,
greu, explicant la
història de Suzanne,
el teu crit a la Democracy,
l’aventura al Chelsea Hotel, o bé, el goig
de l’Halleluja, tot i que a mi, m’agrada
el so i el ritme de A Thousand
Kisses Deep.
D’una manera discreta,
amb poc soroll, vas
saber viure,
treure-li suc a la
vida.
Hauríem estat uns bons
col·legues!
Tu, portaves un feix
d’anys a l’esquena. Jo,
déu nido.
Tornaré a escoltar Suzanne,
potser alguna més…
No et dic adéu, per mi,
sempre
seràs un referent, un company
de tardes grises i
plujoses.
Pep López Badenas
A
la memòria de Leonard Cohen
novembre,
2016
No hay comentarios:
Publicar un comentario