Al meu entorn, un munt
de bombolles
flotaven gronxades per
l’aire
a mesura que l’home
—talment
com un mag— les anava alliberant.
En llançava de totes
mides i formes,
esfèriques, d’altres
imitant
boires juganeres que la
brisa
gronxava i acaronava. Transparents,
amb reflexes irisats
com arco iris
flotants que esclataven
quan jo,
intentava atrapar-les.
Aquelles bombolles
em van fer pensar amb aquella
dona
que tant m’agradava i
de cop,
com la bombolla, es va fondre.
Pep López Badenas
agost,
2015
No hay comentarios:
Publicar un comentario