10 ANYS

Venia caminant en la meva direcció, alta i esvelta, amb moviments felins, elàstics, mesurats i segurs, una esplèndida cabellera llarga i rossa es gronxava al ritme del seu pas, emmarcant l’òbol d’un rostre de faccions agradables i ben dibuixades, el coll llarg i suau. Portava un jersei fosc força escotat que, acollia i dibuixava una suggeridora i esplèndida sina. Els amplis i vaporosos pantalons permetien endevinar uns proporcionats malucs; les llargues i ben tornejades cames donaven elegància i seguretat al seu pas.

A mesura que s’anava acostant, vaig notar com em mirava, els seus llavis dibuixaven un insinuant somriure. Coses de la meva imaginació! Un bé de déu com aquell, mai de la vida es fixaria en mi. En tot cas, ho faria amb la meva cartera. S’anava acostant, i el somriure era cada vegada més esplèndid, l’esguard més directe. No hi havia dubte, aquella aparició era a punt d’abordar-me, i ho va fer!

—Julià, quina sorpresa!

—Perdona, però, no et conec. Vaig contestar jo, una mica estorat.

Tot i així, em recordava algú. No sabia qui, però. La gent passava a prop nostre, els que em coneixien saludaven encuriosits.

—Ah, es clar! —va respondre— T’ho posaré fàcil. Recordes el Narcís, a la facultat? Doncs bé, ara, soc la Sònia.  

De cop, se’m va aclarir tot! El Narcís, seriós i introvertit. Quasi no es relacionava amb ningú. Semblava tenir por de tot i de tothom. Jo, feia temps que l’hi havia perdut la pista. A ell i gairebé a la resta de companys.

—Ara que ho dius, potser sí, però...

—Sí, la veritat és que he canviat una mica, ja ho sé. Fa sis mesos que m’he fet fer la vaginoplàstia. Un pal, tu! I, no vulguis saber la clatellada que m’han fotut! Ara, ja estic recuperada del tot, i em trobo la mar de bé. Però, no parlem de mi. Diguem, què hi fas en aquest barri, vius per aquí potser? Vaig dir-li on vivia.

—Fa poc temps que hi soc. Aquesta, és la meva escala.

—No fotis! Jo, m’estic just davant teu. En aquell portal; al segon pis, veus, aquell és el meu balcó. Quina gràcia. Després de tant de temps!

—Si, ja és ben casual, ja. Vaig contestar-li.

La conversa es va allargar una estona més. Va voler saber com m’havien anat les coses i on treballava. Vaig posar-lo al corrent, explicant-li la meva trajectòria personal i professional; d’ella, però, no en vaig aclarir gairebé res. Defugia les preguntes.  

—Més endavant, ja en parlarem  —va respondre— tindrem temps.

Vam acomiadar-nos fent-me prometre que ens tornaríem a veure.

—I, no pateixis. T’asseguro que no et violaré. Va dir-me, amb un somriure ple de picardia.

Quan em vaig quedar sol, pensava com podien canviar les coses en deu anys. De cop, un pensament va ferir-me. Tot ho vaig veure clar. Jo, mai no havia vist el Narcís; tampoc ara, al cap deu anys!

Josep López Badenas

abril, 2010