TEMPS DE SEGA AVUI

                                      

Les colles d’homes

que recorrien el país omplint l’aire

amb les cançons dedicades a la sega

anys fa que van desaparèixer,

sols resten en el record!

Un home

—que no cal que sigui pagès—

condueix una màquina

de grans dimensions, sorollosa,

en poques hores haurà enllestit

la feina què, abans, es trigava

setmanes per finir-la.

Paques de palla

han quedat escampades sobre els rostolls;  

la màquina dipositarà el gra

en una de les moltes sitges arrenglerades

al centre de recollida. La seva destinació

és incerta. Segur, però, què no anirà

                                   al forn del poble.

  

Un cop enllestida la feina

l’home  es connecta amb la central,

demana quina és la propera

destinació.

Dos cotxes

convenientment senyalitzats

— un davant de la màquina,

l’altre al darrera—,

l’escorten i condueixen fins

la propera finca.

 

Tant li fa que sigui dia o nit.

La màquina no distingeix horaris.

Solsamènt necessita el dipòsit

ple de combustible i el pilot

—de moment—  

L’home de la màquina,

tampoc freqüenta el bar del poble,

no coneix ningú, no hi té amics.

Oblidem imatges romàntiques,

bucòliques.

Així és el temps de sega avui.

                                                    

El blat cotitza a la borsa

com qualsevol altre valor.

Quan posem el pa a taula

                          desconeixem

la procedència de la farina.

Les cançons de sega

resten a la memòria d’alguns avis,

aquells homes què, anys ha,

amb la fals al puny segaven el blat

dels camps de casa nostra.

                                         

        

Pep López Badenas

maig, 2.015