SOLITUD

Solitud, esguard

                  perdut a l’horitzó,

edat indefinida,

                    rostre desdibuixat,

massa gran

               per treballar,

massa vella

             per satisfer les apetències de la luxúria.  

Família destrossada, perduda,

com el país,

convertit en un munt de runes.

Els fills,

desapareguts o morts.

Causa? La guerra.

Algun, fugint mar enllà

un número més  

a les llistes de qualsevol camp

de presoners – refugiats – presoners.

Tal vegada

reposa a les profunditats de la mediterrània.

    La dona,

              amb la seva

                        Solitud

                   segueix interrogant l’horitzó.  

Pep López Badenas

març, 2017

NADALA

El mar que banya les nostres platges

ha perdut el color blau. El veig tèrbol

—potser, m’ho sembla—, me’l torno

a guaitar: no el veig blau, te un color

sinistre, de mort. Els informatius

de tots els medis no paren de emetre

 dia a dia, notícies esfereïdores.

Aquella mar plena de vida

s’ha convertit en un immens

i profund cementiri de persones

innocents què, intentaven creuar-lo

per aconseguir una vida millor

en aquest altre costat. Nosaltres,

tot celebrant el Nadal amb festes

i cerimònies cristianes esguardem

impassibles la tragèdia, o bé,

senzillament, els hi donem l’esquena

tot dient: Bon Nadal i Feliç Any Nou!

Pep López Badenas

desembre, 2016

EL TEMPS NO TÉ ATURADOR

El temps no té aturador,

el calendari impassible despenja dies,

mesos, anys; les estacions se succeeixen,

nosaltres envellim. Una llista

de nouvinguts ens empeny;

records  d’éssers estimats

que ens han deixat ens situa en un present

fugisser  —el nostre— amb un trajecte

indeterminat i un final cert.

Pep López Badenas

desembre, 2016

LEONARD COHEN

Escolto les teves cançons,

llegeixo les lletres. Em costa

entendre-les —la teva llengua no era la meva.

Tot i així, m’agrada sentir la teva veu, fonda,

com un so que arriba de la llunyania

de les teves vivències. Que van ser-ne moltes.

Ara, no podem fer altre cosa què,

escoltar una i altre vegada la teva veu,

greu, explicant la història de Suzanne,

el teu crit a la Democracy,

l’aventura al Chelsea Hotel, o bé, el goig

de l’Halleluja, tot i que a mi, m’agrada

el so i el ritme de A Thousand Kisses Deep.

D’una manera discreta,

amb poc soroll, vas saber viure,

treure-li suc a la vida.

Hauríem estat uns bons col·legues!

Tu, portaves un feix

d’anys a l’esquena. Jo, déu nido.

Tornaré a escoltar Suzanne,

potser alguna més…

No et dic adéu, per mi, sempre

seràs un referent, un company

de tardes grises i plujoses.

Pep López Badenas

A la memòria de Leonard Cohen

novembre, 2016